¿De qué tienes miedo?, de Gerardo J.Nuñez
2011. Full HD Cànon Cinema Digital
Director: Gerardo J.Nuñez
Productor: Roberto Sintes
Edició: Joan Alamar
Càmera i Fotografia: Amelia Lozano
Script: Arlette Biot
Ajudant d’Adreça: Silvia Llac i Roberto Sintes
Ajudant de Producció: Laura Forts
BSO: Bruno Tambaschio
Guionista: Grup d’Arts Escèniques del CO Francisco Esteve
Actors: Jose Miguel Mateo, Mº José Cutillas, Pablo Ortiz, Ricardo Jiménez, Jose Casas, Mariano Villar, Javier, Segura, Vicente Fabra, Santi Tormo, Alberto Carou, Fina Xulella, Luís Bódalo, Vanesa Romero, Quique Timor, Jose Luís Martínez, Celia Safont , Antonio Arenas i molts/as més..
Sinopsis: Assegues por per alguna cosa?, Què saps de la por?, i els que estan al teu costat?Et fan por? o et van a ajudar a sentir-ho millor?
Entrevista amb Gerardo J.Nuñez
Com et vas iniciar al món de l’audiovisual? 
Vaig començar cap a 1988, llogant una càmera Handycam en
un videoclub perquè els meus pares no tenien. Seguí durant molts anys fins que em va donar per estudiar direcció en “L´Escola Valenciana de Doblatge” finalment vaig traure el títol de tècnic en Àudio-visuals.
Però sóc majorment autodidacta. En 1999 Vaig ajudar a fundar Caixa Negra Studios per a realitzar idees que ningú s’atrevira a fer (i encara segueixen amb el mateix esperit). Vaig tocar la televisió local durant uns anys. Després d’un temps em vaig desil·lusionar bastant amb aquest mon, més preocupat a mostrar que són capaços d’encendre el forn que de cuinar. Gràcies a Cinesin en els últims anys vaig recuperar una mica d’ímpetu ja que era un nou món en acostar el cinema a gent que realment té il·lusió per explicar històries i transmetre sensacions, alguna cosa que trobe a faltar en el gremi.
Que et va impulsar a començar amb la realització de curtmetratges?
Em venia de gust fer pel·lícules com les que veia en el cinema… però clar, eren els 80, llavors passaven aqueixes coses. Les pel·lícules parlaven soles, ara sabem massa dels trucs darrere de la cortina i s’ha passat de la fantasia a les fórmules matemàtiques i l’ego del creador (que no és tal).
És la primera vegada que presentes un treball a Quartmetratges?
Doncs si vols que et diga la veritat és bastant possible que sí haja intentat participar en
aquest certamen en un passat, porte més de deu anys enviant curtmetratges a molts certàmens però lamentablement solien ser ignorats. No sé si per la seua factura, temàtica o pressupost. El que si que és cert és que com més mitjans he tingut, més certàmens se m’han obert… no vull dir gens amb açò, però em sembla que a voltes els concursos no miren on han de mirar i promocionen a l’excés a persones que no ho necessiten. En el cas de Quartmetrajes sempre m’han parlat bé de la independència dels seus jurats, no penseu que vos faig la gara-gara amb açò, de fet el meu amic guionista Aaron Romera em sembla que va guanyar alguna vegada i sempre destaca açò.
I ara parlant del curtmetratge, com va sorgir la idea que va iniciar aquest treball?
Va ser una iniciativa del Patronat Francisco Esteve, es va posar en contacte amb Cinesin.
Deixeu-me aclarir que Cinesin és una associació dedicada a potenciar les habilitats de les persones amb diversitat funcional de cara a l’art cinematogràfic. Roberto Sintes, el productor va començar a esbossar el projecte que va partir íntegrament dels usuaris. Jo només vaig coordinar la part artística com a director amb un gran equip: Joan, Amelia, Pablo, Arlette, Pau, etc. Recalque doncs que el gran treball ho va fer el patronat i el grup d’arts escèniques, especialment Silvia i Laura, que van aconseguir reunir un gran repartiment i extraure un guió dels sentiments reals dels protagonistes. Un altre punt és per a la música de Bruno, que li ha donat una altra dimensió al treball.
Quant de temps t’ha portat desde de l’escriptura del guió a la seua difusió?
Cal tenir en compte que Cinesin exerceix un treball formatiu, per la qual cosa els temps varien respecte a una producció tradicional. El procés pot durar des dels sis mesos a un any. El guió comença poc després que Roberto Sintes determine les necessitats del centre. Després ens reunim en equip i parlem de què podem fer. Llavors comença una sèrie de propostes des del centre que nosaltres responem polint i adaptant-lo a un format audiovisual. En aquest cas ha sigut molt ràpid tot ja que el guió es basava en el coneixement i en els casos particulars dels participants. Després cal agrair als actors i professionals que ens han prestat línies per a arredonir-ho tot. Hi ha molta gent implicada, moltes comunicacions… però amb molta llibertat creativa per a tots. És un guió molt eclèctic però el pes de fer un bon conjunt integrat ha sigut gracies al centre d’arts
escèniques del C.O. Francisco Esteve.
Quina va ser la part més complicada de la seua elaboració?
No hi ha hagut cap contratemps que ressenyar, el rodatge va ser segons el pla quasi al mil·límetre… potser comentar que el primer matí de rodatge vaig arribar tard perquè estava acabant de supervisar el muntatge d’altres curts de Cinesin però gracies a la bona planificació de l’equip de Cinesin, els plànols estaven tan marcats que amb prou faenes va existir retard per a quan vaig arribar (fins i tot quasi havien acabat l’escena). Hi ha un altre inconvenient més tècnic: L’estabilitat de les càmera fotogràfiques, Amelia es va cremar les pestanyes en alguns plànols per a aconseguir moviments fluïts tal com els volíem.
I quin moment d’aquest procés recordes amb més estima?
Quan els participants van veure el resultat o quan els vaig acompanyar a fer promoció a Radio Manises, és una cara indescriptible. A més d’açò, riem moltíssim fent la seqüència del funeral, amb el seriosos que semblen tots…
Alguna pel·lícula o director en els qual t’hages inspirat?
Sóc fill no legítim de Berlanga i fan absolut de la cinquena de Spielberg, no m’agrada ningú rebuscat, encara que no estiguen ací per cap lloc. Encara que he de reconèixer que vaig cercar una mica de Neil Jordan (salvant les distàncies) i el cinema “laboral” engonals per a
alguns punts. Però la inspiració és més del documental francès.
Amb quina càmera prefereixes treballar?
No hi ha preferències, la gent s’obsessiona amb la idea que la càmera és la que fa la pel·lícula. Em dóna una mica de ràbia escoltar açò de “Doncs si la Red One açò, que si la Cannon 7 d allò”… amb el que costen aqueixes càmeres de comprar i llogar és normal que donen n bon resultat (si no ho donaren és per a matar-los). Jo sóc analògic, com el vell gra del Hi8 no hi ha res. Encara que els festivals solen tenir massa en compte açò i per açò hem
gravat amb càmeres Cannon (5D, 7D) i algun plànol amb una Sony Z1, qüestions de textura que és l’única cosa que valore. La nitidesa està desenfocant al cinema. Els concursos haurien de veure el curt independentment del format. Ara sóc fan de les càmeres de fotos com la Nikon D5100, Barata, fiable i més estable que les Cannon i el seu molest “efecte gelatina”… però sense la seua gamma de colors, clar.
Quins són els ingredients necessaris per a poder dur endavant un projecte d’aquestes dimensions?
Un poli dolent, el productor que siga el personatge realista, marque els temps i organitze. I un poli bo, en aquest cas el director, que faça que la gent viva en un ambient agradable i tinga la cohesió clara en el seu cap. Aquesta és la clau, passar-ho bé. El que no cal pensar és en què van a dir de tío on va anar la teua “obra” en acabar. Cal barrejar-se, ser una troupe molt unida. Els actors de Cinesin ajuden molt a açò.
Algun curtmetratge fetitxe?
El “secreto de la trompeta” de Fesser, crec que és el millor curt mai realitzat en aquest pais… i ningú ha tractat de fer alguna cosa igual. Tirant d’història, Pomporrutas imperials
de Fernando Colomo o El Gronxador malgrat els seus defectes. De coses més recents em
quede amb algun de Joan Alamar, que va anar l’editor d’aquest curt i que no sé com fer perquè faça mes coses.
Cap on creus que camina el curtmetratge?
Doncs solament és el primer projecte amb la gent del CO Francico Esteve, el pròxim pot ser alguna cosa molt mes complex.
